• Dra. Marguerite Mendell, Universitat de Concòrdia, Montreal.
Aquest article va ser presentat a la Jornada Internacional Interuniversitària
d’Economia Social i Cooperativisme: Universitat, emprenedoria i economia
cooperativa
• Facultat de Comunicació i Relacions Internacional Blanquerna – URL, Barcelona.
Sr. Felip Puig, Conseller d’Empresa i Ocupació del Govern de la Generalitat de
Catalunya, Sr. Josep Maria Garrell, rector de la Universitat Ramon Llull, Sr. Josep
Maria Carbonell, degà de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals
Blanquerna-URL, Sr. Xavier López, director general d’Economia Social,
Cooperativisme i Treball Autònom de la Generalitat de Catalunya, Sra. Maravillas
Rojo Torrecilla, directora del programa aracoop Govern de la Generalitat de
Catalunya, companys, estudiants, convidats, és un gran honor obrir aquesta
jornada que oferirà una oportunitat molt valuosa per abordar el paper que té
l’economia social i solidària avui en dia en regions i països d’arreu del món, i
d’aquesta manera, poder examinar com les universitats poden respondre als reptes
educatius imposats per una realitat que canvia el dia a dia dels ciutadans – el lloc
de treball, a la comunitat, a l’economia, a la societat. Cada vegada més homes i
dones estan redissenyant els límits de l’activitat econòmica, que es correspondran
amb els objectius socials per una major igualtat, justícia mediambiental i benestar
col·lectiu que representa l’economia social. L’antic i el modern concepte
d’economia social està guanyant terreny localment, regionalment, nacionalment i
globalment, desafiant d’aquesta manera el paradigma dominant amb la creixent
evidència de la seva capacitat per produir béns i serveis que donaran resposta a les
noves necessitats, a aquelles que no han estat satisfetes i també a les aspiracions,
o a allò que podríem denominar l’economia social “intencional”; en altres
paraules, al desig de col·laborar, de treballar col·lectivament cap a un món més
igualitari i sostenible. Això és especialment visible entre els joves que estan cada
vegada més presents en els nous sectors de l’economia social com el medi ambient
(reciclatge, conservació, preservació), la ecologia o el turisme social, la informació,
la tecnologia i les comunicacions, els mitjans, l’agricultura urbana, uns sectors que
tenen un gran impacte sobre els patrons de consum, producció i intercanvi, tots
fonaments de l’economia moderna.
2
Agraeixo aquesta oportunitat de participar en aquest debat sobre el rol de les
universitats per conèixer les inquietuds d’aquest model en evolució. Aquests dies
parlem molt sobre la innovació social, i sens dubte l’emergent economia social i
solidària és un exemple clau de la innovació social. Però massa sovint, mentre
estudiem i debatem la innovació social, el que manca és la innovació social a les
institucions, principalment a les universitats i al govern. Això és comú a la majoria
de països. Certament, han aparegut nous programes, centres de recerca i una
pedagogia innovadora dins dels departaments que centren la seva atenció en
l’empresa i l’emprenedoria social, per exemple. Cooperatives com a forma
d’organització empresarial han estat considerades durant molt de temps un aspecte
residual en la disciplina econòmica de moltes de les universitats, amb excepcions
importants, com en aquelles que compten amb programes desenvolupats en
estudis cooperatius. Avui en dia, als plans d’estudi on pot aparèixer l’economia
social és dins de les ciències socials, al igual que la majoria de cursos sobre
empreses socials i/o emprenedoria són a les facultats de negocis, privant als
estudiants de ciències socials d’adquirir habilitats financeres, empresarials i d’anàlisi
molt importants. De la mateixa manera, les Escoles de Negocis no sempre
proporcionen el context per situar l’empresa social com un nou actor econòmic dins
d’una economia global en constant evolució.
Aquesta conferència també es centra en explicar l’augment sobtat de la
col·laboració avui en dia. Com expliquem, el creixement de l’economia
col·laborativa o compartida, que es defineix en el context dels valors que sustenten
l’economia social, en contrast amb la privatització o uberization (en referència al
fenomen sorgit a través de l’aparició d’una empresa que proporciona una xarxa de
transport a través del telèfon mòbil) que també caracteritza el consum
col·laboratiu. Aquestes són preguntes fonamentals i fundacionals que hem
d’explorar amb els nostres alumnes i que van més enllà de l’habitual descrèdit de la
ideologia de l’individualisme. Si bé això és cert, no explorem prou el comportament
humà que es desprèn de l’activitat econòmica de col·laboració i desafia la celebració
de l’individualisme, pilar del paradigma dominant, que suggereix un diàleg útil amb
la filosofia i la psicologia. A més, a mesura que el paisatge de l’economia social es
torna més complex, multi-sectorial, generalitzat, i cada vegada més capaç de
desafiar el paradigma dominant, més necessari és comptar amb un pensament
legal creatiu. La forma jurídica ha estat fonamental per distingir les empreses
col·lectives – les antigues i les noves.
L’actual i creixent compromís de les empreses socials privades a “l’impacte social”
ha donat lloc a una nova legislació a Europa, al Regne Unit, als Estats Units i
Canadà, per diferenciar l’empresa social de l’empresa privada existent, creant
empreses compromeses amb la comunitat o negocis amb una finalitat social.
També, el nombre creixent d’empreses sense ànim de lucre de l’economia social
demanen una nova i/o modificada llei d’associació. Les innovacions en el moviment
cooperatiu també demanen una legislació per crear cooperatives socials o
solidàries, la nova generació de cooperatives multi-stakeholder. La legislació és
necessària per afrontar els reptes de l’evolució del món digital així com el moviment
dels béns comuns i el seu creixent reconeixement de la necessitat d’una estructura
organitzativa. Llicències open acces i commons demanen una llei de la propietat.
Enginyers i arquitectes per sí sols no poden dissenyar habitatges i espais de treball
col·laboratiu o els anomenats urban commons; han de col·laborar amb urbanistes i
3
investigadors del desenvolupament urbà i planificació; científics i científics socials
han de col·laborar per crear comunitats sostenibles, i així successivament.
Faig servir aquests exemples per il·lustrar com la complexitat del canvi social i
econòmic exigeixen uns entorns d’ensenyament i aprenentatge innovadors i
híbrids que abastin disciplines que, ara com ara, romanen institucionalment
separades, amb algunes excepcions. Aquesta situació exigeix la institucionalització
de l’aprenentatge experimental, unint les comunitats acadèmiques i les no
acadèmiques. El coneixement adquirit dels professionals, els pioners i els activistes
és indispensable. No és d’estranyar que el creixement dels fab labs, els “laboratoris
vivents”, i els espais de co-working estiguin creixent exponencialment, creant
espais d’aprenentatge i coneixement compartit. A la meva pròpia universitat ens
estem movent en aquesta direcció però encara no hem desenvolupat el seu títol
corresponent. Això no és fàcil, si estem d’acord en què aquests espais oberts per a
l’aprenentatge compartit o comunitats epistèmiques dins de la Universitat implica
un canvi radical en la cultura universitària. Però la pressió per fer-ho existeix i és
positiva.
Treballar més enllà de les fronteres dins de les institucions acadèmiques és
fonamental per preparar als joves per treballar en col·laboració cap a objectius
socials comuns. La formació més emocionant i destacada sortirà d’aquells ambients
d’aprenentatge que estiguin disposats a trencar els límits disciplinaris i augmentar
la capacitat dels estudiants per treballar en col·laboració i ser desafiats per
qüestions complexes. Aquest fet es pot veure en les empreses d’economia social de
tots els sectors relacionats amb objectius socials, mediambientals i econòmics.
Com enderrocar l’aïllament institucional és probablement un dels desafiaments més
importants per respondre millor a les necessitats i desitjos dels nostres estudiants i
de participar activament a la societat. Estan apareixent nous i interessants centres
de recerca que estan unint acadèmics, professionals i estudiants fora de les
estructures formals de la universitat, malgrat que, ara per ara, són poques en
número. A l’economia social, tenim un espai híbrid que és independent, un centre
de coneixement de la mobilització subvencionat públicament, format per acadèmics
de diferents disciplines i universitats de tota la regió. Al Quebec, formen part de
l’economia social el moviment cooperatiu, el moviment obrer, organitzacions que
representen a les comunitats rurals, els intermediaris de desenvolupament local,
les xarxes de municipis, la ciutat de Montreal, finançament solidari i
desenvolupament del capital i joventut. El centre també inclou un enfocament
internacional. Definim la transferència de coneixement com un “procés circular”
d’intercanvi de coneixement entre acadèmics i professionals en el qual cada un
d’ells aprèn de i amb els altres, i en el que els professionals comparteixen
pràctiques innovadores i millors que les que utilitzen amb altres professionals, i així
successivament.
Hi ha altres exemples d’altres centres i instituts transversals a nivell internacional,
que són espais per a la recerca i funcionament d’aquest nou paradigma, que
treballen fora dels límits de les institucions acadèmiques però que busquen
integrar-les en innovadores associacions dins la societat civil. La innovació
institucional és un element clau en el canvi de paradigma. La innovació social
no pot produir-se sense desestabilitzar ni afectar als patrons de comportament
4
existents ni les estructures existents que alenteixen, comprometen o fins i tot
obstrueixen els dinàmics processos d’innovació social. Les estructures existents no
s’han de destruir; han de ser més flexibles, permeables i susceptibles al canvi. El
més important, han d’estar disposades al diàleg i a l’intercanvi de coneixements.
Vull esmentar només un exemple que trobo interessant ja que està marcant un nou
terreny. The Laboratory for the Governance of the Commons (LabGov) a la
Università degliu Sociali “Guido Carli” a Roma que es dedica a l’estudi dels
processos de democratització. Col·labora amb altres escoles i universitats,
organitzacions socials civils, empreses i govern per (re) dissenyar les institucions i
la llei. Conegut com un enfocament de “l’hèlix quíntuple”, la Universitat és un
membre actiu de la comunitat i facilita noves col·laboracions compromeses amb
l’interès general. A Bolonya, el LabGov va encapçalar el projecte “Ciutat com un
bé comú” per tal de pressionar per a la co-governabilitat de la ciutat de Bolonya
entre els ciutadans i l’administració pública. Això va ser integrat a la llei del maig de
2014. L’anomenat “Reglament sobre la col·laboració entre els ciutadans i la ciutat
per a la cura i la regeneració dels béns comuns urbans” ha inspirat a l’aprovació de
lleis similars en nombroses ciutats de tota Itàlia. Aquest any, el LabGov participa
en una conferència sobre l’economia social a Bertinoro que reuneix anualment a
acadèmics, estudiants i emprenedors socials. El tema de la conferència és
“L’Economia de la Cohesió”. Introdueixo això per explicar les convergències i
interseccions que caracteritzen un creixent moviment global per democratitzar
l’economia en el qual el caràcter col·lectiu i col·laboratiu de l’economia social està al
centre. La conferència “L’Economia de la Cohesió” també abordarà les interseccions
i les convergències entre els actors i institucions en l’economia social i en el
moviment de béns comuns.
L’economia social no ha de ser percebuda simplement com l’antecedent històric de
l’intercanvi, la col·laboració i la cohesió, sinó més aviat com el model d’organització
per a noves iniciatives de col·laboració per institucionalitzar la seva identitat
col·lectiva i evitar ser absorbida pel capital privat. La cohesió social i econòmica són
inseparables en l’economia social. La conferència d’aquest any a Bertinoro per
exemple, reconeix aquest fet obrint un diàleg entre els Commons i els investigadors
de l’economia social, els activistes i els professionals en la gestió col·lectiva del
medi ambient, l’aigua, la terra, el coneixement, la biodiversitat, la cultura i la
identitat que estan més ben gestionats des de la gestió de l’economia social d’avui
en dia.
A diferència de les formes organitzatives fàcilment identificables com les empreses
privades o públiques o les cooperatives, la diversitat de l’economia social d’avui en
dia s’ha mantingut fora de l’agenda internacional de desenvolupament fins fa ben
poc. Una conferència internacional sobre l’economia social i solidària organitzada
per l’Institut de Recerca de les Nacions Unides pel Desenvolupament Social
(UNRISD) a la primavera de 2013, va canviar aquesta situació. Més tard aquell
mateix any, UNRIDS va anunciar la creació d’un grup de treball
interinstitucional sobre l’Economia Social i Solidària, inicialment format per
14 organismes de l’ONU. Avui aquest grup de treball està format per 20
organismes de l’ONU, que tracten molts dels problemes socials i econòmics que
representen, incloent l’alimentació, la salut, el desenvolupament de l’habitatge, el
treball i l’ocupació, el medi ambient, la dona, el desenvolupament industrial, entre
5
d’altres. Aquests organismes reconeixen la necessitat d’integrar les preocupacions
socials, econòmiques i mediambientals, el leit motiv de l’economia social i solidària.
L’objectiu d’aquest grup de treball és el d’ampliar el reconeixement de l’economia
social i solidària, promoure el seu coneixement, consolidar les seves xarxes,
recolzar la creació d’un entorn institucional i normatiu favorable, coordinar el
compromís internacional i crear col·laboracions. Aquest és un èxit molt important i
desafia el paradigma dominant reconeixent el fracàs de l’actual model de
desenvolupament i d’un paradigma que separa els problemes econòmics i socials.
Reunir a un grup tant divers d’organismes de l’ONU reconeix la rellevància de
l’economia social i solidària com un actor vital i en molt bones condicions per fer
front a les necessitats comunes i urgents de tots els països, que les mesures de
l’actual paradigma de desenvolupament econòmic i les seves polítiques no han
pogut resoldre.
Aquest grup de treball de les Nacions Unides reconeix que “una resposta sòlida
a les crisis hauria de promoure instruments que puguin promoure tant objectius
econòmics com socials, mentre promou la solidaritat”… El potencial de les
organitzacions i les empreses socials i solidàries pot arribar a ser decisiu, sobretot
en aquest context. De fet, les crisis financeres, mediambientals i democràtiques són
el taló de fons d’aquesta percepció de l’economia social i solidària, però reconeix la
necessitat de repensar la producció de béns i serveis – com, què i per a qui – així
com el paper del govern. També promourà la recerca en la col·laboració per
explorar com l’economia social i solidària està redefinint la creació de riquesa per
aconseguir millors resultats socials. Això exigeix d’una recerca interdisciplinària que
ha de reforçar aquesta necessitat de treballar més enllà dels límits disciplinaris dins
les universitats. És cert que hi ha molts investigadors, la metodologia dels quals,
agrupa diverses disciplines, però és insuficient si es vol dotar als estudiants amb
una amplia perspectiva, necessària per captar l’essència de l’economia social a
mesura que evoluciona i es creua cada vegada més amb el consum col·laboratiu,
tot formant part del nou panorama socio-econòmic de les iniciatives col·lectives,
que desafien la visió binaria predominant de l’economia integrada pels sectors
públics–privats amb un sector de la societat civil residual amb poc o cap rol
econòmic.
En contrast amb l’actual debat per reduir el paper de l’Estat, mitjançant l’anàlisi del
paper del govern, demana un nou acord entre l’economia social i les autoritats
públiques per co-dissenyar o co-construir uns instruments polítics nous i efectius
que també beneficiïn al govern. De fet, les empreses d’economia social han de ser
viables, això és evident. Però, el creixent interès internacional i els compromisos
que s’estableixen són més que el simple reconeixement de la capacitat de
resistència de les empreses col·lectives i de les institucions financeres de
l’economia social arrel de la crisi financera. Per tant, val la pena recolzar i
desenvolupar les empreses cooperatives perquè han demostrat que són més fortes
que les petites i mitjanes empreses de propietat privada. L’interès per aquests
organismes de l’ONU es troba en la capacitat de l’economia social i solidària per
respondre a les necessitats i aspiracions dels ciutadans i de dissenyar eines de
desenvolupament per complir amb aquests objectius.
6
Per completar aquesta breu i molt recent història, alguns mesos després, al UN
Non-governmental Liaison Service a Nova York, es van fer algunes recomanacions
per convidar als representants de l’economia social i solidària a participar a
l’elaboració dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU després
de 2015. El 26 de setembre d’aquest any, unes setmanes abans de la conferència
d’avui a Blanquerna, representants de l’economia social i solidària van participar a
la Cimera d’Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU a Nova York,
convocada per un grup capdavanter en economia social i solidària en representació
dels diferents Estats, organitzacions de la societat civil i institucions internacionals.
També al 2013, la ciutat de Seül, coneguda com la “ciutat col·laborativa”, amb un
compromís amb l’economia social i les empreses socials, va celebrar un Fòrum
d’Economia Social Global, una reunió de representants de ciutats i regions de tot
el món, una vegada més, incloent professionals, organitzacions de la societat civil,
representants dels governs, joves i acadèmics. Aquest esdeveniment va ser
precedit per un procés de col·laboració per preparar un projecte de Declaració per
ser presentat al Fòrum per una nova modificació i aprovació, un exemple de la
col·laboració i el diàleg, malgrat la complexitat que suposa la participació d’un gran
grup de persones de diferents parts del món. Entre les moltes clàusules d’aquesta
Declaració, hi va haver el compromís de crear un òrgan permanent, el Fòrum
Global d’Economia Social (GSEF), presentat un any després i seguint un procés
semblant de co-redacció del mandat. La missió d’aquesta nova organització
internacional va ser aprovada en una gran assemblea a Seül a la tardor de 2014. La
primera reunió fora de Corea es durà a terme a la tardor de 2016 a la ciutat de
Montreal, co-organitzada pel govern municipal i el Chantier de l’économie sociale, la
xarxa que representa l’economia social al Quebec.
L’evolució del canvi de paradigma també s’ha vist en contextos nacionals i
supranacionals. Alguns països del nord i el sud han creat espais polítics horitzontals
per l’economia social, reconeixement el seu caràcter transversal i híbrid, desafiant
l’eficàcia i l’aïllament dels òrgans de govern existents dins de les institucions de
l’administració pública. En són exemples Equador, Brasil, França i Bèlgica. En altres
països i regions, l’economia social està a càrrec de ministeris transversals, integrant
d’aquesta manera els problemes econòmics i socials. Això és real al Quebec, on el
Ministeri de Desenvolupament Econòmic, Innovació i Exportació té aquesta
autoritat, reconeixement d’aquesta manera la contribució de l’economia social
col·laborativa al desenvolupament econòmic.
S’han produït innovacions polítiques interessants i importants al Quebec que
transcendeixen a les línies partidistes, incloent un historial de co-construcció de
les polítiques públiques en tots els temes relacionats amb l’economia social.
Aquest fet continua, malgrat la clara posició i les mesures adoptades per l’actual
govern per tornar a les antigues formes d’un govern piramidal, de dalt a baix.
L’economia social es troba en una situació segura però paradoxal a causa de la
seva capacitat d’aconseguir resultats significatius i del lloc que ara ocupa dins del
panorama de l’economia de Quebec. Dit això, alguns dels èxits més importants de
l’economia social estan patint en el context actual. El que suggereix que la tensió
entre el paradigma dominant i les forces impulsores del canvi de paradigma encara
existeixen, tot i la creixent evidència que les formes col·laboratives
7
d’assignació de recursos estan desestabilitzant el paradigma dominant a
través de la pràctica en molts sectors de l’activitat econòmica i de la vida pública.
La conferència d’avui a Barcelona també vol situar l’economia social
col·laborativa en el context de l’Estratègia Europa 2020. Fa uns anys, a la meva
feina, em vaig trobar amb poca o cap referència directa a l’economia social, però
vaig donar la benvinguda al compromís d’Europa 2020 per aprofundir en la
subsidiarietat, fent una crida a “una resposta europea coordinada que inclogui els
interlocutors socials i la societat civil”. També fa una crida a la col·laboració entre
diferents nivells de govern dins dels estats membre. Això reforça la necessitat de
superar la falta d’alienació i incoherència de les polítiques entre ciutats, regions i
nacions en molts contextos i sens dubte, s’aplica a l’economia social en tots els
països, inclòs el meu. Però em vaig adonar que malgrat el compromís amb la
inclusió social i territorial, i per assegurar que tots els beneficis del creixement
estiguin compartits, així com la proposta de creació d’una plataforma Europea per
reduir la pobresa, el trencaclosques polític de la Unió Europea és difícil de
desembolicar. No hi ha cap referència a la important tasca de l’Economia Social
Europea i a les seves amplies propostes al Parlament Europeu un any abans de
l’inici de l’Estratègia Europa 2020. El compromís d’avui de “creixement inclusiu i
sostenible” de la UE, l’OCDE i altres organitzacions no es beneficien dels resultats i
les propostes de moltes organitzacions de l’economia social i les xarxes que han de
col·laborar en el traçat de com fer realitat aquest objectiu. El llegat de l’economia
social i el seu ràpid creixement internacional és molt valuós per a aquest debat. La
ONU ho ha entès i els actors de l’economia social estan participant en l’elaboració
d’una agenda per a una economia global més inclusiva, equitativa i sostenible.
La capacitat de l’economia social augmenta significativament en aquelles regions i
països a on és més que la suma de les seves empreses, organitzacions i
associacions, en la qual s’adhereix un enfocament sistèmic, en una constel·lació de
xarxes, moviments socials, intermediaris locals i regionals, que treballen junts per
crear eines de desenvolupament com les finances, el recolzament a les empreses,
la formació i la recerca així com amb el govern construir unes polítiques públiques;
tot això demana la col·laboració i formes de govern més distribuïdes en tots els
nivells. Un acostament sistemàtic està lligat a un marc legislatiu extens que
identifiqui l’economia social com un actor socio-econòmic que contribueixi a la
creació de riquesa i benestar social. Aquesta legislació global ha d’institucionalitzar
les col·laboracions amb el govern, recolzar la recerca col·laborativa, assegurar la
representació horitzontal a través dels ministeris i els departaments per a la
coherència política i posar a la disposició de tots els programes i polítiques
dissenyades per al sector privat a l’economia social, per anomenar només alguns
dels compromisos que es troben en aquesta legislació. Un marc legislatiu per a
l’economia social ha estat aprovada al Quebec i a diversos països europeus, entre
ells Espanya, Portugal, Grècia i França. Una legislació similar ha estat aprovada a
Mèxic. A l’Àfrica, Camerun i Mali estan en procés de preparació d’un marc legislatiu
en aquest sentit. Aquestes lleis canvien segon el país, però tots reconeixen la
diversitat de l’economia social i la necessitat d’una legislació integral.
L’economia social, en les seves antigues i noves formes, és una economia del
proveïment, com ho són totes les economies. L’economia de mercat és un model
de proveïment; una economia planificada n’és una altra. Fins i tot una economia no
8
mercantil o una economia no monetària organitza la producció, l’intercanvi i la
distribució de béns i serveis sota una conjunt de principis. En altres paraules, totes
les economies són sistemes socialment construïts de recursos d’assignació.
El concepte “d’economia substantivista” de Karl Polanyi descriu el funcionament de
qualsevol i de totes les economies adherides al seu context cultural i institucional,
que donen forma als perfils en la qual l’economia hauria de ser organitzada.
Si l’economia és una construcció social, pot ser dissenyada de diverses maneres.
Abans de 1989, el món bipolar va distingir entre dos sistemes de proveïment
econòmic i d’assignació de recursos. I l’anomenada alternativa capitalista per
declarar el comunisme, no va ser homogènia entre les nacions. Prioritats diferents
regeixen l’assignació de recursos als països nòrdics, al continent europeu, al Regne
Unit i Amèrica del Nord. Canadà va tenir un estat del benestar molt arrelat. I
d’aquesta manera, l’anomenat “cànon” econòmic no va ser totalment aplicat. El
sistema de mercat va ser atenuat per diversos graus de restricció mitjançant la
regulació, la tributació progressiva i d’un contracte social acordat. L’auge del
neoliberalisme i el compromís amb el lliure mercat van aplanar el camí per un canvi
dramàtic en l’ordre social malgrat l’evident impossibilitat d’aconseguir una societat
de lliure mercat. La intervenció del govern, convertida simplement per promoure i
construir un mercat econòmic, donant preferència als beneficis per sobre les
persones hi va intervenir amb regularitat per evitar o respondre a la successió de
crisis abans de la gran crisi financera de 2008. Avui el paradigma dominant s’està
destruint a sí mateix amb successius fracassos, unes estratègies de gestió de crisi
sense un clar objectiu, tot imposant mesures en societats que no només són
devastadores sinó que són perjudicials per l’economia ja que priven a la gent dels
mitjans necessaris per portar una vida econòmica activa, i així successivament. Les
noves formes d’organització econòmica de col·laboració i cooperació són un
avantprojecte d’una visió diferent que està guanyant el suport de líders, pensadors,
organitzacions i governs de tot el món. Per molts, aquesta és una resposta
pragmàtica a la crisi; per a uns altres és la fusió d’antigues i noves formes d’acció
col·lectiva que ja no es tenen en compte.
L’economia social té una llarga història. Ha estat el contrapès a l’empresa privada
formada principalment de mútues i cooperatives en molts dels sectors de
l’economia mundial. Amb el pas del temps, s’ha innovat per crear espais més
oberts per una cooperació més amplia. Les cooperatives solidàries proporcionen un
llegat important pel moviment dels béns comuns, per exemple, i també pel ràpid
creixement de l’economia col·laborativa. L’empresa social sense ànim de lucre és
un fenomen relativament nou ja que moltes organitzacions del Tercer Sector ja
generen els seus propis ingressos. Això no es discuteix, perquè aquestes també
formen part de l’economia social d’avui dia.
L’economia social és més que la suma de les seves parts. Ha creat o està en procés
de creació d’un “ecosistema” de xarxes, institucions i eines de treball. Impulsada
pels valors socials i un profund compromís per democratitzar l’economia.
Col·laboració, cooperació, gestió dels recursos col·lectivament són els elements que
distingeixen a l’economia social. És un procés de desmercantilització de la terra, el
treball i els diners, així com el coneixement. Treball és un altre concepte per
designar l’esforç humà, terra és natura i diners és un mitjà d’intercanvi. No són
9
mercaderies produïdes per vendre en un mercat. Les cooperatives de treballadors i
l’autogestió, les formes col·lectives de producció local d’aliments, l’agricultura
basada en la comunitat i els fideïcomisos de terres comunitàries. També la creació
d’instruments financers personalitzats i les institucions financeres solidàries que
han convertit els diners en un mitjà i no en un fi en sí mateix. Els salaris, el lloguer,
les taxes d’interès són competitius però reflecteixen objectius col·lectius més
amplis. Aquesta no és la gestió de la pobresa; es tracta d’una economia en la qual
es tornen a alinear l’economia real i financera, el preu i el valor, i on el risc i el
retorn són avaluats per incloure l’impacte social o el valor social.
Aquests processos de desmercantilització estan contaminant les bases del
paradigma dominant, a on la terra, el treball i els diners són intercanviats al mercat
per un preu (lloguer, salaris i interessos). L’economia de col·laboració i d’intercanvi
i el moviment de béns comuns són moviments en contra de l’individualisme de
l’economia de mercat. La tecnologia digital ha permès que el contacte de tu a tu
creixi molt ràpid. Com protegir-lo de la mà del capital és el desafiament d’avui dia.
Open source data, llicències de “creative commons”, les llicències públiques
generals, són exemples de la creixent desmercantilització del coneixement
(propietat intel·lectual). El nou coneixement per un bé comú de cooperació reuneix
aquests dos mons i és la base per una nova economia generativa o en evolució, les
bases d’un nou paradigma econòmic. La nostra feina com investigadors és la de
teoritzar, de conceptualitzar aquests processos que qüestionen el paradigma
dominant.
I per últim, les institucions – govern i educació – han de ser companyes de viatge
en aquesta transformació i no quedar-se enrere. El govern ha de col·laborar amb
els actors no només per crear polítiques favorables que són clarament necessàries,
sinó també comprometre’s amb la innovació institucional per complir amb els
canvis estructurals a la societat que requereixen coherència política i que només
pot ser dissenyat de forma horitzontal, i en alguns casos espais públics multistakeholder.
De la mateixa manera que les institucions d’educació superior, com ja
he explicat anteriorment.
Els canvis institucionals no són fàcils i es produeixen lentament com sabem, no
només per les estructures arrelades, sinó també a causa de la resistència cultural.
Però el canvi institucional és indispensable. Respostes ad hoc per part dels
responsables polítics, per molt positives que siguin, no son suficients, ni són espais
híbrids dins de les universitats sense un compromís de participar en una avaluació
general de les estructures, la pedagogia i actitud receptiva, per avaluar en quin lloc
la innovació és essencial. I, si aquests canvis són de col·laboració, serà més fàcil
d’aconseguir.
Un canvi de paradigma o un nou paradigma econòmic demana una transformació
cultural enorme. A mesura que l’economia social assumeixi una presència local,
regional, nacional i mundial més destacada, s’impulsarà aquesta transformació.
Tant aviat es converteixi en un soci en el ràpid creixement de l’economia
col·laborativa i en el moviment de bens comuns, les institucions hauran de
respondre. L’economia social per sí sola no pot substituir el paradigma econòmic
dominant, però la seva realitat és una clara manifestació d’un marc emergent que
10
no es correspon amb les hipòtesis que es desprenen del paradigma econòmic
dominant. I això s’està percebent.
Gràcies.
Apèndix
Economia de la Cohesió. Objectiu de la Conferència
Avui dia, la regeneració de teixits i els nivells socials de la cohesió social de les
comunitats també passen per l’economia (cohesió econòmica) i la identificació de
nous mecanismes de valor de la producció. La cohesió es converteix per tant, en un
element fonamental per la competitivitat dels territoris i, en conseqü.ncia, pel teixit
empresarial local. Per reconstruir els llaços de confiança, un element fonamental
pel bon funcionament de les institucions econòmiques i socials, és necessari
reiniciar des d’un nou posicionament del discurs econòmic sobre els Comuns (medi
ambient, l’aigua, el coneixement de la terra, la biodiversitat, la cultura i la
identitat), degut a que les seves característiques demanen d’una manera de
gestió que es basi en les pràctiques d’ús compartit. Concretament, sobre la base de
l’economia de l’intercanvi, la cooperativa representa el model a seguir, ja que és
capaç de garantir les estructures de govern inclusives que organitzen l’oferta, i al
mateix temps, posen atenció a la demanda, la intercepció de les necessitats de les
comunitats en les quals es troba aquesta mercaderia.
• Dra. Marguerite Mendell, Universitat de Concòrdia, Montreal.
